Tornant a fer les maletes…

En un mes, més o menys, marxo de Romania. Torna aquella sensació, de deixar enrere un país, un lloc, una gent, una feina… De tornar a fer les maletes, de desar records i persones, telèfons i fotos.

La primera vegada, recordo sentir molta tristesa. Deixava enrere a molta gent i només em quedaven fotos i telèfons. Sort que de seguida, la meva germana em va consolar. Em va dir algo que mai oblidaré. Si, deixes fotos i telèfons, però fotos que sempre et faran somriure i telèfons que sempre et contestaran. Poques vegades una frase m’ha consolat tant.

Llavors vaig aprendre, que com tot final, només és un principi. La gent autèntica, aquella que val la pena, la tornes a veure. Segur. Ja sigui en visites de cap de setmana, de cafès, de retrobades a Barcelona, de mails o de skype, passen a formar par d’una maleta plena d’amics, de records, de moments… L’amistat no marceix, només es transforma.

A Romania ha estat diferent, quasi difícil. Durant molt de temps, vaig pensar que no deixaria ningú a darrera, que no havia tingut temps d’arrelar-me. Més temps d’aclimatació del que jo havia previst. I ara que la cosa s’acaba, que apareixen els crèdits de la pel·lícula en forma de bitllet d’avió, veig que no. Que deixo amics, deixo moments, que puc tornar a Bucarest i fer un truc per trobar un plat de mamaliga en una taula i un got de palinka.

I la veritat, fa il·lusió.

La fleur aux dents…

Hi han discos que per culpa de la família, sonen durant la teva infantesa sense que tu puguis dir si vols sentir-los o no. Els escoltes perquè els escolta la mare mentre fa la cuina i sense adornar-te se’t queden “desats com” melodies d’infantesa. Més tard, un ja no escolta aquests discos perquè es fa la seva “discoteca” pròpia i renega d’aquella musica “de la mare”.

Però arriba un dia, on per atzars de la vida, tornes a sentir un altre cop aquell disc que creies oblidat.

Això mateix m’ha passat amb el disc de grans èxits de Joe Dassin. Se’m fa difícil trobar un símil del nostre panorama musical… Es un home que va triomfar molt als setanta i que gairebé tots els meus companys francesos, en coneixen les cançons. D’aquella musica que saps que és “carca” o cursi, però cony, que t’agrada escoltar de tant en tant.

Total que m’he retrobat sabent-me de memòria autèntics “temazos” com Les Champs Elysées, La Fleur Aux Dents o l’Eté Indien.

Curiós mecanisme, la memòria.

I perquè us feu a la idea, la lletra en francès i una traducció ràpida d’una de les meves preferides, La Fleur Aux Dents.

 

J’ai dépensé ma jeunesse comme une poignée de monnaie J’ai fait un peu de tout, un peu partout, sans savoir rien faire La fleur aux dents, c’était tout ce que j’avais Mais je savais bien que toutes les femmes du monde m’attendaient   REFRAIN: Il y a des filles dont on rêve Et celles avec qui l’on dort Il y a des filles qu’on regrette Et celles qui laissent des remords Il y a des filles que l’on aime Et celles qu’on aurait pu aimer Puis un jour il y a la femme Qu’on attendait   J’ai connu des lits de camp bien plus doux qu’un oreiller Et des festins de roi sur le zinc d’un buffet de gare J’ai connu bien des gens, je les ai tous bien aimés Mais dans leur visages au fond je n’ai rien fait que te chercher REFRAIN Un jour ici, l’autre là, un jour riche et l’autre pas J’avais faim de tout voir, de tout savoir, j’avais tellement à faire A me tromper de chemin tant de fois J’ai quand même fini par trouver celui qui mène à toi REFRAIN

He malgastat la meva joventut com un grapat de monedes He fet una mica de tot, per tot arreu, sense mai saber fer res La flor a les dents, era tot el que tenia Pero sabia molt be que totes les dones del mon m’esperaven   TORNADA: Hi han les noies de les que un somia I amb les que un dorm Hi han les noies que trobem a faltar I les que deixen remordiments Hi han les noies que estimem I les que hauriem pogut estimar I un dia hi ha la dona que un esperava   He conegut tumbones mes toves qu’un coixi I festins de rei sobre el zinc d’una estacio He conegut molt gent, els he estimats a tots Pero en el fons de les seves cares, no he fet res mes que buscar-te TORNADA Un dia aqui, l’altre allà, un dia ric i l’altre no Tenia gana de veure-ho tot, de saber-ho tot, tenia tantes coses a fer A equivocar-me de cami tant cops Que he fins i tot acabat per trobar el cami que porta cap a tu. TORNADA

 

Cursi, si. Molt, però m’encanta.

 

Quien sos ?

Un parell o tres setmanes abans de marxar de Grenoble (principis de 2005), vaig conèixer un argentí i la veritat és que amb molt poc temps, ens vam caure molt bé i tal. Un nano extravertit i amb ganes de festa. Al marxar, em va dir algo que poca gent m’ha dit.

– Mirà Kim, el tiempo pasarà i seguramente no estaremos en contacto el uno con el otro, pero siempre que te pases por Argentina, no dudes en escribirme y te recibiré encantado.

Total, que vaig flipar amb el comiat perquè els dos sabíem que no mantindríem el contacte ni és allò que haguéssim viscut mil aventures junts. Però vaja, dius que maco, tu. Li faré cas. I allò que se’t queda el nom gravat.

I ahir, tafanejant per Facebook, on la veritat he retrobat un munt de gent que feia anys que no en tenia noticies, doncs el vaig trobar. Li envio un missatge, situant una mica qui soc i rebo:

– Quien sos ?

Todo mi gozo en un pozo.