Archive for the ‘Coses meves’ Category

h1

Buscant el rumb…

2/02/09

Feia dies que tenia ganes de tornar a entrar, de tornar a escriure un cop més, però aquests dies, com un fidel reflex de la situació, tampoc no sabia ni què dir, ni què escriure.

Per primer cop en molt de temps, em sento espectador de la meva vida. Sense poder decidir sobre el que m’afecta i amb la única opció d’esperar. Les coses que em capfiquen ara mateix, no depenen de mi. Només haig d’esperar i el temps ja les posarà al seu lloc. I jo, persona de nervis i d’acció, em costa molt esperar. Em dona la impressió d’estar perdent el temps. Fa temps algú va dir que la no-acció, era ja una acció. Suposo que no tinc més remei, que seure, veure el que passa i esperar aconteixements…

I tinc la gran sort de tenir gent al meu voltant que m’escolta, m’enten i m’ajuda a aclarir-me. Ni molt menys estic sol, i en aquests moments, on un té dificultat de veure el camí, s’agraeix que una mà et guii en la boira.

I una cosa que no pensava pas que em passés… Aquests darrers dies, tinc més “ressaca” del viatge que quan vaig tornar. Suposo que aquells eren dies de joia, de tornades, de retrobades i tot allò em va fer oblidar una mica el viatge. I ara que les coses es posen al seu lloc, que torno a la vida de sempre, enyoro més els mesos passats pel mon i la dinàmica d’un viatge llarg.

No sé que passarà en els propers dies. Si les coses aniràn com jo espero, o no. Però si alguna cosa he après, és que vagin com vagin, m’hauré d’adaptar i veure’n el costat positiu.

Bona nit. Feia dies que no em costava tan adormir-me…

Anuncis
h1

El dia abans…

3/03/08

Estic nerviós.

Quasi diria que cagat.

Què hi farem…

h1

Felicitats avia…

4/02/08

Avui la meva aviat fa 95 anys. Molts, fins i tot algú podria pensar que masses. Arrel d’això i aprofitant que sóc per casa aquests dies, vaig anar a veure-la a la Residència, acompanyant els meus oncles.

 

Les vieux ne parlent plus ou alors seulement parfois du bout des yeux
Même riches ils sont pauvres, ils n’ont plus d’illusions et n’ont qu’un cœur pour deux
Chez eux ça sent le thym, le propre, la lavande et le verbe d’antan
Que l’on vive à Paris on vit tous en province quand on vit trop longtemps

 

Feia molts anys que no entrava en un lloc d’aquests i la darrera vegada no era prou madur per entendre i processar el que vaig veure dissabte. Vaig sortir trasbalsat, la veritat. Malauradament, la meva aviat està al pis superior, on estan els residents més vells i més delicats, per tant, ja us podeu imaginar que el xoc va ser doble: veure a la meva avia i també veure els seus companys.

 

Est-ce d’avoir trop ri que leur voix se lézarde quand ils parlent d’hier
Et d’avoir trop pleuré que des larmes encore leur perlent aux paupières
Et s’ils tremblent un peu est-ce de voir vieillir la pendule d’argent
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non, qui dit : je vous attends

 

Tot eren contrastos. Jo, jove, fort i en salut, enmig de gent molt molt gran, en un estat de salut molt delicat. Jo tot nervis i moviment, ells tot quietud i silenci. Jo portant una gran caixa de bombons per la meva avia i els seus companys. Jo al mig del meu camí, ells que s’acosten poc a poc al final. A fora, un dia preciós, típicament de l’Empordà, on la tramuntana s’havia endut tots els núvols i només quedava un sol preciós.

 

Les vieux ne rêvent plus, leurs livres s’ensommeillent, leurs pianos sont fermés
Le petit chat est mort, le muscat du dimanche ne les fait plus chanter
Les vieux ne bougent plus leurs gestes ont trop de rides leur monde est trop petit
Du lit à la fenêtre, puis du lit au fauteuil et puis du lit au lit

 

Vaig parlar amb ella, però ja ni em reconeix. Li vaig explicar els meus projectes, on havia esta i què pensava fer. Em deia que si a voltes, em somreia i m’ensenyava la seva ma. Després al parlar-li de França em va recitar un vers que sempre li vé al cap en francès. Que hi farem. A la seva manera, espero que estes contenta. Que si se’n adona, la meva visita fos com un trencament de la rutina de cada dia. Només amb això em conformo.

 

Et s’ils sortent encore bras dessus bras dessous tout habillés de raide
C’est pour suivre au soleil l’enterrement d’un plus vieux, l’enterrement d’une plus laide
Et le temps d’un sanglot, oublier toute une heure la pendule d’argent
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non, et puis qui les attend

 

I mentre era a taula, la meva aviat té una veïna que és el cas contrari. Salut molt delicada, però un cap ben amoblat encara per l’edat que té. Em va parlar del seu poble, del que havia fet i li vaig parlar del meu viatge. La sordesa dificultava la conversa, però res que no s’arregli amb paciència. Al marxar, quan m’acomiadava, em diu: Kim, i tu ja tens xicota allà on vas ? No, Sra…, no en tinc pas… Doncs, mal fet, una vida sense amor no és vida…

 

Les vieux ne meurent pas, ils s’endorment un jour et dorment trop longtemps
Ils se tiennent par la main, ils ont peur de se perdre et se perdent pourtant
Et l’autre reste là, le meilleur ou le pire, le doux ou le sévère
Cela n’importe pas, celui des deux qui reste se retrouve en enfer

 

Al marxar, molts petons, records de tothom, de la meva germana que no hi va venir però també hi era, avia vindré d’aquí un any per explicar-te on he anat i una sensació difícil de descriure que se’m va quedar al cos. I quan era al cotxe, vaig pensar que molts joves haurien de venir sovint a llocs com aquests… Obriria ments, conscienciaria persones…

 

Vous le verrez peut-être, vous la verrez parfois en pluie et en chagrin
Traverser le présent en s’excusant déjà de n’être pas plus loin
Et fuir devant vous une dernière fois la pendule d’argent
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non, qui leur dit : je t’attends
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non et puis qui nous attend.

 

Les Vieux de Brel, de la millor manera que es pot descriure la vellesa…

Felicitats avia.

h1

Silencis…

28/01/08

Primer de tot, perdó a tots els que heu anat passant per aquí i heu anat veient que això estava igual, sense cap actualització. Fa tres setmanes que vaig escriure el darrer post. Jo sense donar senyals de vida i vosaltres passant molt sovint. Un desastre.

Després també perdó als Palaceteños. M’he desconnectat de cop. Ni Palacete, ni General, ni Porra… He deixat de passar pels blogs. No per res en especial, sinó perquè desde que he tornat tinc molt poques ganes de posar-me davant l’ordinador. Tinc masses mails per respondre i molt poques ganes de seure’m davant la pantalla. Crec que mai m’havia passat.

Jo diria que aquest “rien faire” és una mica el reflex de la preparació de viatge. Dos mesos a Barcelona sense fer res, és molt de temps. Al final no treballaré, per tant, haig de gastar els menys diners possibles. Surto poc, passejo molt, cuino més. Sóc un “jove jubilat” (figura fiscal de nova creació). Tinc la sensació d’estar esperant una cosa molt gran, però que triga molt en arribar. Deu ser com el que sent (salvant les distàncies), un esportista abans d’una gran competició. Va entrenant i preparant-se, però l’hora no arriba i malgrat quedar un mes, sembla tan lluny encara…

Si Deu vol, sortirem a primers de mars i encara que la cosa avança (visats, motxilla, vacunes, assegurança mèdic…), problemes tècnics fan que encara no tinguem el bitllet… I això em té una mica intranquil. Espero que a finals de setmana ja el tinguem…

Va, esperem que aquest temps tan “indefinit” passi aviat. Això voldrà dir que ja estem començant…

Gràcies a tots un cop més…

h1

Preparatius…

9/01/08

Perdó que desde que vaig explicar el Viatge, no he tornat a dir res, però é que aquests dies tampoc donen molt de si. Als matins, faig “recados” (una manera de dirm faig coses, no sé quines, però el temps em passa volant). Ajudo a ma mare, preparo coses del viatge i mira així passen els matins. I per les tardes, ajudo en una botigueta, per donar un cop de mà.

Però vaja, fins que no tinguem una data fixada per marxar, la cosa està encara en un estat una mica així incert…

Ja aniré explicant.

Gràcies pels links, ja fa temps que tenia control·lada aquella página…

h1

Això va de debò…

3/01/08

Diuen que les grans idees neixen en els llocs mes inhòspits. En el meu cas, la meva idea va néixer en un dels innumerables i solitaris trajectes per l’autopista Bucarest – Pitesti. Es una autopista recte, monòtona i llarga. Et dona temps per pensar. Quilometres d’idees que s’encadenen un darrera l’altre.

Jo ja feia dies que ho pensava. Però la recent pneumònia que em va tenir fotut gairebé dos mesos, va accelerar el procés. Sense ser dramàtic, me’n vaig adonar que en tres dies passava de sortir de festa a trobar-me a un hospital romanès sense poder gairebé respirar. La vida canvia en segons. I vaig decidir que si mai em tornava a tocar a mi, abans volia fer algunes coses, entre elles el Viatge.

Soc jove, en tinc moltes ganes, cap lligam, un rerefons professional que em permetrà parar un any per després tornar a engegar i tinc diners. Què més vull ? Es ara o mai. Jo que tinc la llibertat d’escollir, no puc deixar passar aquesta oportunitat.

Marxo un any de viatge. Un any per donar la volta al Mon. No seran els cinc continents, ni molt menys, potser ja en vull fer masses, però serà un any fora de casa, sense saber on dormiré la nit següent ni a qui em trobaré, veient llocs que fa temps que somio o anant a la terra d’uns familiars que gairebé no conec. Un any per a mi, per créixer, per veure, per aprendre, per dir-me que la vida s’ha de viure i que hi han milers de coses a fora que ens esperen, per dir-me que si puc fer aquest viatge es perquè hi ha hagut sempre gent darrera que ha ensenyat un munt de coses i que han confiat en mi. En part, ells també viatjaran en mi.

A partir d’ara, el blog deixa el títol “Diari d’un Catalanet a Bucarest” per dir-se, “Diari d’un catalanet pel mon”. He dubtat molt si continuar amb el blog, si tindré temps o si interessarà algú els meus tombs pel mon. Al final, m’han animat que continuï, que no ho deixi estar. I al final m’he dit que si. Per d’una manera endur-me a tots els que em llegiu en el aquest viatge també.

Que hi hagi sort.

Feliç 2008.

h1

Bon any…

31/12/07

Darrer dia de l’any…

Només per desitjar-vos un bon any i tot allò que se sol dir…

El blog tornarà d’aquí uns dies, seguint-me en una nova aventura…

Sigueu feliços !!!