El dia abans…

Estic nerviós.

Quasi diria que cagat.

Què hi farem…

D – 3…

Uix, que abandonat que tinc el blog… Però això hauria de canviar ben aviat perquè ben aviat (és a dir dimarts vinent), començo el viatge… Després de tant de temps esperant, de tanta planificació, d’imaginar llocs i gent, per fi ha arribat el moment. Dimarts comença un any que porto esperant desde fa temps, un any ple d’incertes i que de ben segur em farà tornar diferent de com marxaré.

I no us negaré que estic nerviós. Fa uns dies que penso en com anirà, en si necessito allò o no, si haig d’endur-me tal cosa o bé és un caprici. I clar, de tant pensar en aquestes coses, se’t posa uns “nervis” a dins que segurament ja no em marxaran fins dimarts…

Per acabar aquest breu post, un altre cop me’n adono que estic envoltat de gent fantàstica. Familiars, amics reals, amics virtuals o coneguts… Tothom ha tingut un moment per acomiadar-me, un consell per donar, un nom d’un lloc que no em puc perdre… Ja ho vaig dir fa temps; crec que no marxo sol. Tota aquesta gent marxa amb mi…

Si tot va bé, diria que el proper post ja serà desde el viatge.

Primera parada: XINA !!!

PS: Del tema blog, potser hi hauran canvis. Com que viatgem tres, els dos altres companys volen que muntem una web els tres. Ja veurem què fem. De totes maneres, ja us avisaré perquè em pugueu seguir.

 

 

Felicitats avia…

Avui la meva aviat fa 95 anys. Molts, fins i tot algú podria pensar que masses. Arrel d’això i aprofitant que sóc per casa aquests dies, vaig anar a veure-la a la Residència, acompanyant els meus oncles.

 

Les vieux ne parlent plus ou alors seulement parfois du bout des yeux
Même riches ils sont pauvres, ils n’ont plus d’illusions et n’ont qu’un cœur pour deux
Chez eux ça sent le thym, le propre, la lavande et le verbe d’antan
Que l’on vive à Paris on vit tous en province quand on vit trop longtemps

 

Feia molts anys que no entrava en un lloc d’aquests i la darrera vegada no era prou madur per entendre i processar el que vaig veure dissabte. Vaig sortir trasbalsat, la veritat. Malauradament, la meva aviat està al pis superior, on estan els residents més vells i més delicats, per tant, ja us podeu imaginar que el xoc va ser doble: veure a la meva avia i també veure els seus companys.

 

Est-ce d’avoir trop ri que leur voix se lézarde quand ils parlent d’hier
Et d’avoir trop pleuré que des larmes encore leur perlent aux paupières
Et s’ils tremblent un peu est-ce de voir vieillir la pendule d’argent
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non, qui dit : je vous attends

 

Tot eren contrastos. Jo, jove, fort i en salut, enmig de gent molt molt gran, en un estat de salut molt delicat. Jo tot nervis i moviment, ells tot quietud i silenci. Jo portant una gran caixa de bombons per la meva avia i els seus companys. Jo al mig del meu camí, ells que s’acosten poc a poc al final. A fora, un dia preciós, típicament de l’Empordà, on la tramuntana s’havia endut tots els núvols i només quedava un sol preciós.

 

Les vieux ne rêvent plus, leurs livres s’ensommeillent, leurs pianos sont fermés
Le petit chat est mort, le muscat du dimanche ne les fait plus chanter
Les vieux ne bougent plus leurs gestes ont trop de rides leur monde est trop petit
Du lit à la fenêtre, puis du lit au fauteuil et puis du lit au lit

 

Vaig parlar amb ella, però ja ni em reconeix. Li vaig explicar els meus projectes, on havia esta i què pensava fer. Em deia que si a voltes, em somreia i m’ensenyava la seva ma. Després al parlar-li de França em va recitar un vers que sempre li vé al cap en francès. Que hi farem. A la seva manera, espero que estes contenta. Que si se’n adona, la meva visita fos com un trencament de la rutina de cada dia. Només amb això em conformo.

 

Et s’ils sortent encore bras dessus bras dessous tout habillés de raide
C’est pour suivre au soleil l’enterrement d’un plus vieux, l’enterrement d’une plus laide
Et le temps d’un sanglot, oublier toute une heure la pendule d’argent
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non, et puis qui les attend

 

I mentre era a taula, la meva aviat té una veïna que és el cas contrari. Salut molt delicada, però un cap ben amoblat encara per l’edat que té. Em va parlar del seu poble, del que havia fet i li vaig parlar del meu viatge. La sordesa dificultava la conversa, però res que no s’arregli amb paciència. Al marxar, quan m’acomiadava, em diu: Kim, i tu ja tens xicota allà on vas ? No, Sra…, no en tinc pas… Doncs, mal fet, una vida sense amor no és vida…

 

Les vieux ne meurent pas, ils s’endorment un jour et dorment trop longtemps
Ils se tiennent par la main, ils ont peur de se perdre et se perdent pourtant
Et l’autre reste là, le meilleur ou le pire, le doux ou le sévère
Cela n’importe pas, celui des deux qui reste se retrouve en enfer

 

Al marxar, molts petons, records de tothom, de la meva germana que no hi va venir però també hi era, avia vindré d’aquí un any per explicar-te on he anat i una sensació difícil de descriure que se’m va quedar al cos. I quan era al cotxe, vaig pensar que molts joves haurien de venir sovint a llocs com aquests… Obriria ments, conscienciaria persones…

 

Vous le verrez peut-être, vous la verrez parfois en pluie et en chagrin
Traverser le présent en s’excusant déjà de n’être pas plus loin
Et fuir devant vous une dernière fois la pendule d’argent
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non, qui leur dit : je t’attends
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non et puis qui nous attend.

 

Les Vieux de Brel, de la millor manera que es pot descriure la vellesa…

Felicitats avia.

Una mica d’autobombo…

Si una cosa estic fent aquests dies de “jove jubilat” és cuinar. Tinc temps, gasto poc i faig content als qui m’envolten. I com ja sabeu, no em suposa cap problema, és més, m’encanta.

Ahir va ser el torn de fer Tarte Tatin. No posaré la recepta, la podeu trobar a milions de llocs. En canvi, posaré la foto, no per tirar-me floretes, sinó perquè val a dir, estava bonisima. En aspecte i en gust. Em vaig impressionar a mi mateix.

I un truc que vaig aprendre. Per coure les pomes, es tapen amb paper d’alumini deu minuts i queden perfectes !!!

 

 

Silencis…

Primer de tot, perdó a tots els que heu anat passant per aquí i heu anat veient que això estava igual, sense cap actualització. Fa tres setmanes que vaig escriure el darrer post. Jo sense donar senyals de vida i vosaltres passant molt sovint. Un desastre.

Després també perdó als Palaceteños. M’he desconnectat de cop. Ni Palacete, ni General, ni Porra… He deixat de passar pels blogs. No per res en especial, sinó perquè desde que he tornat tinc molt poques ganes de posar-me davant l’ordinador. Tinc masses mails per respondre i molt poques ganes de seure’m davant la pantalla. Crec que mai m’havia passat.

Jo diria que aquest “rien faire” és una mica el reflex de la preparació de viatge. Dos mesos a Barcelona sense fer res, és molt de temps. Al final no treballaré, per tant, haig de gastar els menys diners possibles. Surto poc, passejo molt, cuino més. Sóc un “jove jubilat” (figura fiscal de nova creació). Tinc la sensació d’estar esperant una cosa molt gran, però que triga molt en arribar. Deu ser com el que sent (salvant les distàncies), un esportista abans d’una gran competició. Va entrenant i preparant-se, però l’hora no arriba i malgrat quedar un mes, sembla tan lluny encara…

Si Deu vol, sortirem a primers de mars i encara que la cosa avança (visats, motxilla, vacunes, assegurança mèdic…), problemes tècnics fan que encara no tinguem el bitllet… I això em té una mica intranquil. Espero que a finals de setmana ja el tinguem…

Va, esperem que aquest temps tan “indefinit” passi aviat. Això voldrà dir que ja estem començant…

Gràcies a tots un cop més…