Una més…

Una festa de comiat més.

Riures. Música. Alcohols. Festa. Amics.

Promeses de tornar-nos a veure.

Un any que passa volant.

Una porta que es tanca i darrera una altra que s’obre.

Què hi farem.

El futbol es asín.

1 de desembre…

Aquest dissabte va ser la festa nacional de Romania. El dia 1 de desembre es commemora la reunificació de Romania gracies a la Gran Unió, signada l’any 1918 a Alba Julia. Es un dels pocs dies de festa a l’any i cau en dissabte, cagate lorito.

Es fan actes típics d’aquests dies com treure a passejar els carros de combat i els soldadets de plom. Jo d’això vaig passar, però ens vam acostar al Museu dels Pagesos per veure una mostra d’artesanies de tot tipus i amb menjar també. Ja em vaig agenciar alguna cosa de cara a les Festes, però no donaré més pistes…

Més tard, vam anar a la Plaça Uniri (Plaça de la Unió, el centre de Bucarest) per veure la primera il·luminació de l’arbre de Nadal més gran d’Europa. La veritat és que és immens (a les fotos no es veu massa bé perquè a més ens vam fotre darrera els arbres). Molta gent per veure uns focs d’artifici prou macos i il·luminació, prou currada.

I després un sopar típic romanes : ciorba de pui (sopa de pollasdtre), sarmale cu mamaliga (farcellets de col i polenta) i cafès, tot acompanyat del gotet clàssic de tuica (aiguarràs perfumat a la pruna).

Un dia molt complert…

Son de silicona ???

Va una de tele romanesa, que tot i que no la miro molt, l’altre dia fent zaping abans del Barça, vaig veure una escena divertida.

Canal A Casa, canal on gairebé tot el dia posen “culebrots” sud-americans i al vespre fan talk shows. Dos tios i una noia rossa amb dos ulls preciosos. Dos en un sofà i l’altre, en una butaca davant.

(la noia està parlant de que si la fama, com ha canviat, la seva nova vida i tal. Intranscendent. Capullades).

Jo ja li he mirat els pits ulls deu vegades.

 

Noi 1: Quin escot que portes…

Pava: Si, oi ? T’agraden ?

Noi 1: Si molt però no es veuen.

Pava: Jisjisjis (riure de tonta, primera amonestació)

Noi 1: Son de silicona ?

Pava: Ais… Si… Però son macos, oi ???

Noi 2: Jo crec que hauries d’obrir un botó més.

Pava: Vols dir ? (però la porcota se l’obre)

Noi 1: No es veu bé del tot.

Pava: Jisjisjis

Noi 1 : Espera. (li descorda dos botons. La noia ensenya tota la pitrera i fa gestos de guarrona).

Noi 2: Apa doncs ja ens en podem anar !!! Fins la setmana vinent !!!

 

Això és el que passa quan portes gent que no té res a dir a la televisió. Que s’han de fer altres coses per mantenir l’audiència…

Vi i servei…

Sempre que em demanen què és el que no m’agrada de Romania i la conversa permet frivolitzar, dic dues coses: el vi i la qualitat del servei en l’hostaleria. Son dues coses que no funcionen, però com sempre s’ha de veure desde el costat positiu. Son dues coses on el marge de millora és immens i depèn només de les ganes que en tinguin els propis hostalers romanesos.

Sobre el vi. Romania té terreny i vinyes per fer bon vi. La zona de la Dobrodjea, que dona al mar Negre és una bona zona per cultivar i sense ser un entès enòleg, hi ha “terroir” per fer bon vi. Què falla llavors ? La tècnica o el que els francesos en diuen “savoir-faire”. Falta que la gent aprengui com fer el bon vi, que vagin fora i enòlegs d’arreu els hi expliquin que el bon vi no és dolç (com agrada al consumidor mitjà romanès). L’arribada d’aquesta gent amb les seves tècniques, impulsarà sense dubte la realització de bon vi i de passada serà un factor més de creixement (mireu el Priorat fa d’ençà uns anys…).

L’altre aspecte és la qualitat del servei. En general, i exceptuant algun lloc, el servei és dolent a Romania. I és bastant semblant sigui quina sigui la qualitat del establiment. No hi ha una cultura del servir correctament i sobretot de respecte al client. Es allò de vens a menjar i jo et serveixo i encara gràcies. Aquest aspecte requereix un esforç de tothom i no és com fent un símil al cas del vi, és a dir obrint escoles d’hostaleria que s’arreglarà el problema. Si obres una escola d’hostaleria, la gent no es quedarà (marxarà a treballar fora). Cal que els propietaris d’aquests establiments canvii el xip i s’adonin que amb un bon tracte, la gent torna.

Però vaja, a mida que escric aquest darrer paràgraf me’n adono que això lliga amb la teoria de perquè els romanesos no acostumen mai a donar les gràcies…

Pero això ho deixo per un altre post…