Diumenge, ens va deixar el Toni Calvó. Els amics d’Aina que passeu per aquí, ja sabreu de qui parlo. Pels altres, podeu llegir la noticia que publicava el Diari d’Andorra en l’edició de dilluns. Jo, el Toni el vaig tenir de monitor a la casa, en algun torn de Borda i després vaig coincidir de tant en tant amb ell, en les seves visites a Aina o al Campament, ja que ell també n’havia estat membre. No és que hi tingués una relació estreta, al contrari, però com tanta gent d’Aina, l’intensitat de les relacions allí viscudes, fa que en pocs temps apreciïs molt ràpidament algú.
Doncs com heu llegit, el Toni es va morir diumenge. Fent la migdiada, d’una aturada cardíaca. Quina mort, absurda és el primer que em ve al cap. Almenys no va patir, que es diu. Jo no sé si va patir o no. Només sé que una persona brillant en molts aspectes professionals i sobretot humans, ens deixa amb 37 anys, amb dona i dos fills.
Injustícia, seria una altra paraula.
Quan veus tota aquesta gent, que malgasta la seva vida, que decideix deixar de viure o al contrari, gent que et preguntes com és que segueixen vius… Es injust… I a l’altre costat, gent que disfruta de la vida, que fa feliç als altres i que aprecia la Vida en tots els seus àmbits; aquests, la vida se’ls enduu abans. No ho entenc la veritat. Que algú m’ho expliqui.
Algun cop li he explicat a algú, la meva teoria dels “números de la Rifa”. Quan neixem a tots se’ns dona un numero. I desgraciadament, a alguns els hi toca el premi dolent. Sinó, no ho entenc.
Al Toni, i a tots aquells que han marxat abans d’hora, allà on sigueu, una abraçada molt forta i sobretot, aquí baix no us oblidem.
Tal com m’han fet veure (gràcies germana), no he citat als qui es queden i pels qui la marxa del Toni, encara és fa més dura. Per la seva dona, la Gore (que també va ser monitora meva) i els dos nens, un record i una abraçada també molt especial.
Un fulard de Tamarros
