
Felicitats avia…
4/02/08Avui la meva aviat fa 95 anys. Molts, fins i tot algú podria pensar que masses. Arrel d’això i aprofitant que sóc per casa aquests dies, vaig anar a veure-la a la Residència, acompanyant els meus oncles.
Les vieux ne parlent plus ou alors seulement parfois du bout des yeux
Même riches ils sont pauvres, ils n’ont plus d’illusions et n’ont qu’un cœur pour deux
Chez eux ça sent le thym, le propre, la lavande et le verbe d’antan
Que l’on vive à Paris on vit tous en province quand on vit trop longtemps
Feia molts anys que no entrava en un lloc d’aquests i la darrera vegada no era prou madur per entendre i processar el que vaig veure dissabte. Vaig sortir trasbalsat, la veritat. Malauradament, la meva aviat està al pis superior, on estan els residents més vells i més delicats, per tant, ja us podeu imaginar que el xoc va ser doble: veure a la meva avia i també veure els seus companys.
Est-ce d’avoir trop ri que leur voix se lézarde quand ils parlent d’hier
Et d’avoir trop pleuré que des larmes encore leur perlent aux paupières
Et s’ils tremblent un peu est-ce de voir vieillir la pendule d’argent
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non, qui dit : je vous attends
Tot eren contrastos. Jo, jove, fort i en salut, enmig de gent molt molt gran, en un estat de salut molt delicat. Jo tot nervis i moviment, ells tot quietud i silenci. Jo portant una gran caixa de bombons per la meva avia i els seus companys. Jo al mig del meu camí, ells que s’acosten poc a poc al final. A fora, un dia preciós, típicament de l’Empordà, on la tramuntana s’havia endut tots els núvols i només quedava un sol preciós.
Les vieux ne rêvent plus, leurs livres s’ensommeillent, leurs pianos sont fermés
Le petit chat est mort, le muscat du dimanche ne les fait plus chanter
Les vieux ne bougent plus leurs gestes ont trop de rides leur monde est trop petit
Du lit à la fenêtre, puis du lit au fauteuil et puis du lit au lit
Vaig parlar amb ella, però ja ni em reconeix. Li vaig explicar els meus projectes, on havia esta i què pensava fer. Em deia que si a voltes, em somreia i m’ensenyava la seva ma. Després al parlar-li de França em va recitar un vers que sempre li vé al cap en francès. Que hi farem. A la seva manera, espero que estes contenta. Que si se’n adona, la meva visita fos com un trencament de la rutina de cada dia. Només amb això em conformo.
Et s’ils sortent encore bras dessus bras dessous tout habillés de raide
C’est pour suivre au soleil l’enterrement d’un plus vieux, l’enterrement d’une plus laide
Et le temps d’un sanglot, oublier toute une heure la pendule d’argent
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non, et puis qui les attend
I mentre era a taula, la meva aviat té una veïna que és el cas contrari. Salut molt delicada, però un cap ben amoblat encara per l’edat que té. Em va parlar del seu poble, del que havia fet i li vaig parlar del meu viatge. La sordesa dificultava la conversa, però res que no s’arregli amb paciència. Al marxar, quan m’acomiadava, em diu: Kim, i tu ja tens xicota allà on vas ? No, Sra…, no en tinc pas… Doncs, mal fet, una vida sense amor no és vida…
Les vieux ne meurent pas, ils s’endorment un jour et dorment trop longtemps
Ils se tiennent par la main, ils ont peur de se perdre et se perdent pourtant
Et l’autre reste là, le meilleur ou le pire, le doux ou le sévère
Cela n’importe pas, celui des deux qui reste se retrouve en enfer
Al marxar, molts petons, records de tothom, de la meva germana que no hi va venir però també hi era, avia vindré d’aquí un any per explicar-te on he anat i una sensació difícil de descriure que se’m va quedar al cos. I quan era al cotxe, vaig pensar que molts joves haurien de venir sovint a llocs com aquests… Obriria ments, conscienciaria persones…
Vous le verrez peut-être, vous la verrez parfois en pluie et en chagrin
Traverser le présent en s’excusant déjà de n’être pas plus loin
Et fuir devant vous une dernière fois la pendule d’argent
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non, qui leur dit : je t’attends
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non et puis qui nous attend.
Les Vieux de Brel, de la millor manera que es pot descriure la vellesa…
Felicitats avia.
Hola nen !!!!
Estic totalment d’acord amb tu que aquests llocs haurien de ser visita oblitòria. Jo hi vaig tenir el meu avi un bon temps i l’anava a veure 2 o 3 cops per setmana i cada cop que entrava allà em feia reflexionar mooolt !!!
Molta sort en el viatge !!! cuida’m en chals i vigila k no es despisti, jeje
una abraçada !!!!
Tremendo Kim/Brel.
Anar de visita a Residències d’avis i Hospitals Infantils es la hostia. Ho sé, ho sé…
Felicita-la per arribar a aquestes edats Quimet.
Quants ens quedarem en el camí! Ah, i felicitats pel post. Emotiu, molt maco. Ens veurem.
Una abraçada.
Una tia-besàvia meva va estar-se a una residència, a Cervera, molts anys.
Quan estava al poble els estius, el Nadal, per vacances, anàvem a veure-la cada divendres.
Va viure fins els 90, crec. Va morir quan jo en tenia uns 13 o 14.
Una àvia meva va viure fins els 97, i sempre va estar a casa, relativament autònoma, només va passar l’últim mes a l’hospital.
Vaig passar sola amb ella la seva última crisi. No estic segura de que s’adonés que era jo, que jo era amb ella.
Val a dir que l’endemà vaig ser jo qui va tenir una crisi de nervis….
La meva altra àvia ja en té 100.
Per l’abril farà 3 anys que està del llit al sofà i del sofà al llit. No pot parlar, ja fa temps que no hi veu, encara en fa més que no hi sent, i realment és súper difícil tot plegat. Està a casa.
Bé, a casa amb els meus pares i els meus tiets.
Farà uns 4 anys vaig haver de visitar diverses residències, buscant un lloc per algú que finalment va quedar-se a casa fins que es va acabar.
De totes maneres, intento ser positiva i pensar que han tingunt una vida plena i llarga.
Vull dir que ara també conec gent que amb 50 llargs té alzheimer (o com s’escrigui) i penso que és pitjor.
És per això que cal que facis allò que vols fer, endavant amb els teus projectes, arriscat i viu!!
P.S. : Vale, vale, ja sé que per genética em toca donar per sac encara molt temps!
No puc afegir res més. Gran post.
Ostras Kim, estic als nuvols, no sabia lo del viatge. Me’n alegro molt. Probablement sigui una de les coses més importants de la teva vida (quisir de les que es compten amb els dits d’una ma). Que comenci i que tiri, i que vagi com hagi d’anar, que al final tot acabara omplin-te per dins. De fet és l’únic que compta, anar-nos omplint per dintre de coses.
També crec que anar postejant quan puguis et deixarà algo molt millor que un àlbum de fotos: un àlbum de reflexions “in situ”.
Gran Post i gran Brel.
l’únic que compta, anar-nos omplint per dintre de coses.
miti busté, jo de tota la bida que he nat vasio de pancha i de bolsiyos como puede ver a jusgà per la meba afotu
sañó Quin
sepa que està en vúsca i camtúra por el comando Banana
Bonic post.
Cony tio, on t’has ficat?
Un text amb molta emoció…
Molt emotiu. Estigues a prop seu, que quan ja no hi son després ens lamentem de no haver passat prou estona amb ells.
Que fas ara? Continues viu? Aviam si et passes a saludar ni que sigui
bonas sañó Kin
busté no pensi pas que la meba vés mieta és una pódca indasén, una buárra i una ganbérra. busté patdoni-li la bórma aquella tan bunica i aicharida. és clà que si, i tan homa! miti, ella no savia lo que se hasia
numés una burrumeta de mal gustu i púm
por sierto, que tal las decos, las té preparades pel viatcha arreu del globu tedàquio? i padli ja carallot
coi, mecagundeú, que aquet bloch està més buit que el cap d´en Chustet
Caray, Kim, m’has arrancat un llàgrima. Estic convençut que els pots s’assemplen a les olles. No sé si ho va dir però podía ésser a Pompeia on hi han moltes olles trencades. Endavant. El dia que emprengui el meu darrer vol no tot s’haurà perdut.