Això va de debò…

Diuen que les grans idees neixen en els llocs mes inhòspits. En el meu cas, la meva idea va néixer en un dels innumerables i solitaris trajectes per l’autopista Bucarest – Pitesti. Es una autopista recte, monòtona i llarga. Et dona temps per pensar. Quilometres d’idees que s’encadenen un darrera l’altre.

Jo ja feia dies que ho pensava. Però la recent pneumònia que em va tenir fotut gairebé dos mesos, va accelerar el procés. Sense ser dramàtic, me’n vaig adonar que en tres dies passava de sortir de festa a trobar-me a un hospital romanès sense poder gairebé respirar. La vida canvia en segons. I vaig decidir que si mai em tornava a tocar a mi, abans volia fer algunes coses, entre elles el Viatge.

Soc jove, en tinc moltes ganes, cap lligam, un rerefons professional que em permetrà parar un any per després tornar a engegar i tinc diners. Què més vull ? Es ara o mai. Jo que tinc la llibertat d’escollir, no puc deixar passar aquesta oportunitat.

Marxo un any de viatge. Un any per donar la volta al Mon. No seran els cinc continents, ni molt menys, potser ja en vull fer masses, però serà un any fora de casa, sense saber on dormiré la nit següent ni a qui em trobaré, veient llocs que fa temps que somio o anant a la terra d’uns familiars que gairebé no conec. Un any per a mi, per créixer, per veure, per aprendre, per dir-me que la vida s’ha de viure i que hi han milers de coses a fora que ens esperen, per dir-me que si puc fer aquest viatge es perquè hi ha hagut sempre gent darrera que ha ensenyat un munt de coses i que han confiat en mi. En part, ells també viatjaran en mi.

A partir d’ara, el blog deixa el títol “Diari d’un Catalanet a Bucarest” per dir-se, “Diari d’un catalanet pel mon”. He dubtat molt si continuar amb el blog, si tindré temps o si interessarà algú els meus tombs pel mon. Al final, m’han animat que continuï, que no ho deixi estar. I al final m’he dit que si. Per d’una manera endur-me a tots els que em llegiu en el aquest viatge també.

Que hi hagi sort.

Feliç 2008.