Un tema…
12/12/07En motiu de la meva festa de comiat del proper cap de setmana, que organitzem un nano francès i un servidor (els dos marxem abans de Nadal), ha tornat a saltar una vella polèmica entre dos pobles, polèmica que fa anys que dura. Generacions enfrontades. Amistats perdudes…
Un enfrontament més cruel i més dur que la guerra dels Trenta Anys (gràcies Wiki), on dues visions radicalment oposades de la vida, s’enfronten sense descans.
Acollona, oi ???
En efecte, parlo de les conegudes “festes a tema”. Curiosa costum francesa que consisteix a haver de designar un tema en el moment de muntar una festa. Pot ser de qualsevol cosa i depèn de la puteria de l’organitzador. El que no entenc, és perquè no podem fer com a casa nostra, on a la festa s’hi va normal i amb objectius clars.
En el meu currículum tinc temes com: de macarra, de blanc rollo romà, de vermell, la lletra D (vaig anar-hi de Demà, grandisima idea que feu estralls), de dibuix animat… Vaja, un tunning innecessari que t’obliga a pensar com t’arreglaràs i tal, enlloc de centrar-te en aspectes més pràctics com quina beguda portaràs (otrosi: a França s’acostuma a portar vi o cervesa a les festes. Això si, quan jo porto el meu gintonic, tothom li entra set) o a quina jamba entraràs.
Enmig d’aquest clima hostil i enfrontant, les dues faccions hem arribar a un acord. Tema “light”. Jo, com a representant del Sud dels Pirineus, accepto un tema si no em toca massa els collons. Es a dir, que sigui senzill, simple, que no emprenyi i tal. El meu amic Gal ha acceptat. Així s’escriu la Historia.
A veure si endevineu quin tema hem escollit…
De “tema libre”?
Atenció, anècdota!
Fa uns 8 anys, vaig anar a un parell de festes de Halloween d’una colla de frics que vaig conèixer. El primer any no va existir cap tema, tot i que semblava que anèssin disfressats. Es van currar unes samarretes amb calaveres i coses i les van repartir a tothom, així que tots duiem la samarreta.
El segon any hi vaig tornar, i vaig dir, et posaràs la samarreta que et van donar l’any passat. Vaig arribar i tothom anava disfressat de personatges de ciència ficció. Al veure’m em van preguntar “No et van dir que s’havia de venir disfressat?” Vaig dir que sí, que anava de Marty McFly, que era el jo de l’any anterior.
Fí de l’anècdota!
Astérix.
Tots els gals están boixos. Els romans no ho deien però ho pensaven.
El Joan m’ho ha aixafat….
Proposo de pastorets, ja saps en Lluquet i en Rovelló…
No, no ho heu encertat.
Hem triat “barrets”. Has de venir amb alguna cosa al cap i punt.
Jo sortiré el meu Panamà de gala que espero que causi estralls…
Fas trampes i deixes pistes falses. ¿O és que el gal es diu Gal?
Aquí a BCN ens estem tornant boixos amb aixó dels dinars/sopars per festes. El maig passat la meva filla va fer un curset de fotografía que organitzaba Nikon: unes 10 persones durant un parell de setmanes, dues classes de dues hores per setmana, total vuit hores. D’aquestes coses de estar uns dies amb gent amb la que ja no et veurás mai més, rotlletes apart. Doncs ahir la va trucar un company de curs per fer un sopar de Nadal amb els fotógrafs. ¿¿??. Li vaig dir a la meva filla: aquest vol rotllete. I ella: no, té un restaurant. Jis, jis.
Es gal, Joan. Ben vist, la majúscula despista.
A mes, no acostumo a donar noms dels amic al blog. La vida és un pañuel.
Quina vista de pare més bona que tens.
Tenir-te de sogre deu ser un repte. jisjisjis
ostia, jo pensaba que el tema anava a ser futurama.
es que t’imagino de robot, nano, no se per que.
no es diu tema. es diu “merda festa de disfrassos”. vaja gilipollada
Ai kimet ki t’ha vist i ki et veu !!! jaja.
Ara t’has de disfressar de pastanaga per lligar ??? jaja.
En akells temps al Rabot no necessitaves excuses per probar les cantonades…..jajajaja !!!
salut nanuuuu