Son de silicona ???

Va una de tele romanesa, que tot i que no la miro molt, l’altre dia fent zaping abans del Barça, vaig veure una escena divertida.

Canal A Casa, canal on gairebé tot el dia posen “culebrots” sud-americans i al vespre fan talk shows. Dos tios i una noia rossa amb dos ulls preciosos. Dos en un sofà i l’altre, en una butaca davant.

(la noia està parlant de que si la fama, com ha canviat, la seva nova vida i tal. Intranscendent. Capullades).

Jo ja li he mirat els pits ulls deu vegades.

 

Noi 1: Quin escot que portes…

Pava: Si, oi ? T’agraden ?

Noi 1: Si molt però no es veuen.

Pava: Jisjisjis (riure de tonta, primera amonestació)

Noi 1: Son de silicona ?

Pava: Ais… Si… Però son macos, oi ???

Noi 2: Jo crec que hauries d’obrir un botó més.

Pava: Vols dir ? (però la porcota se l’obre)

Noi 1: No es veu bé del tot.

Pava: Jisjisjis

Noi 1 : Espera. (li descorda dos botons. La noia ensenya tota la pitrera i fa gestos de guarrona).

Noi 2: Apa doncs ja ens en podem anar !!! Fins la setmana vinent !!!

 

Això és el que passa quan portes gent que no té res a dir a la televisió. Que s’han de fer altres coses per mantenir l’audiència…

Tiende a infinito…

 

Per Carlos Areces

The Fantom Hourglass…

Sota aquest nom, s’amaga la nova aventura de Zelda, aquest cop per Nintendo DS. Fins ara, i mira que n’he provat d’altres (veure aquest post), és el millor joc que hi ha per aquesta consola. El que els frikis anomenem un “must have”. Venia precedit de molta expectació i almenys a mi, no m’ha defraudat.

Amb una estètica pròpia de dibuixos animats, tornem a començar una aventura clàssica d’en Zelda (potser l’únic punt negatiu del joc, historia un xic fluixa i finalment curta) però aprofitant al 100% les innovacions de la portàtil. Control tàctil, utilització del micro, hi ha un moment que has de “tancar” la consola per continuar, enigmes interactius on has d’escriure o cridar… Vaja, petits detalls però que jugats donen molta “vidilla” al joc. Vas jugant i vas esperant quina serà la propera acció que hauràs de fer. Molt però que molt divertit.

Per la resta, és un Zelda clàssic. Masmorres, monstres finals molt cuidats, objectes que trobar, una noia a qui salvar… La única pega, és que es pot acabar relativament aviat (tot i que si el vols completar tot sencer en tens per estona) i jo per exemple, només vaig mirar un parell de cops una guia i perquè tenia pressa per acabar-lo…

Vaja en resum, per ara el millor joc que ha passat per les meves mans desde que tinc la DS. Preneu nota els qui tingueu una DS ara que vé Nadal.

 

 

PS: lamentablement, desde que tinc la DS el meu consum literari ha caigut en picat…

Templa la pelota…

Arrel del post del nostre « futbolista » més mediàtic i estimat, em vaig posar a pensar perquè m’agradava jugar a futbol o més general, perquè faig un esport d’equip.

No ens enganyem, soc més aviat un paquet, però crec que supleixo les meves llacunes tècniques, amb bon rotllo al camp, donant tot el que tinc i sobretot, jugo molt per l’equip. En el nivell que juguem, considero que no serveix de res anar de “chupon” o intentar marcar els gols tot sol. Juguem per passar l’estona i quan un juga en equip, es diverteix molt més. En futbol, en curling o al teto.

Suposo que és aquesta manera de veure les coses i la curiositat, que va fer que fa un temps, em llancés a jugar a rugbi i passés dos anys molt divertits a l’equip de l’Universitat de Grenoble. Vaig entrar sense saber jugar, al tercer equip i vaig acabar de titular al segon. Modest, home no, però progressar puja molt l’autoestima.

En el rugbi, vaig veure que es notaven menys les mancances tècniques i que per tant, tenia menys por a errar una jugada (una de les meves grans pors, en el futbol i en la vida) i que allà on destaco, en l’equip i l’entrega, es notava molt sobre el terreny. Sense por i de manera neta, vaig sortir a jugar tots els partits, amb tanta entrega que em vaig trencar el nas i tot (sector femení, no patiu, va ser un xoc frontal i no es va moure el nas, no m’ha quedat cap senyal). Acabava els partits estomacat i ben brut (mític el camp de patates on jugàvem), però amb aquella sensació tan reconfortant, d’haver-ho donat tot individualment i també pel col·lectiu.

Ara ja no jugo a rugbi (el fet de no parlar romanès fluidament, va fer que descartés l’idea de buscar algo), però juguem a futbito cada setmana en un gimnàs entre amics. Passem l’estona, fem uns riures i fem esport. Que més volem ?

Ah si, ahir vaig marcar, amb la col·laboració del porter, un dels gols més macos de la meva vida. De xamba i desde el mig del camp, allò que un mateix veu la seva jugada en “slow motion”, com va caient la pilota, que entra, que si, va, va… Un golàs. Llàstima que no vaig trobar el botó per desar la repetició…

Tornant a fer les maletes…

En un mes, més o menys, marxo de Romania. Torna aquella sensació, de deixar enrere un país, un lloc, una gent, una feina… De tornar a fer les maletes, de desar records i persones, telèfons i fotos.

La primera vegada, recordo sentir molta tristesa. Deixava enrere a molta gent i només em quedaven fotos i telèfons. Sort que de seguida, la meva germana em va consolar. Em va dir algo que mai oblidaré. Si, deixes fotos i telèfons, però fotos que sempre et faran somriure i telèfons que sempre et contestaran. Poques vegades una frase m’ha consolat tant.

Llavors vaig aprendre, que com tot final, només és un principi. La gent autèntica, aquella que val la pena, la tornes a veure. Segur. Ja sigui en visites de cap de setmana, de cafès, de retrobades a Barcelona, de mails o de skype, passen a formar par d’una maleta plena d’amics, de records, de moments… L’amistat no marceix, només es transforma.

A Romania ha estat diferent, quasi difícil. Durant molt de temps, vaig pensar que no deixaria ningú a darrera, que no havia tingut temps d’arrelar-me. Més temps d’aclimatació del que jo havia previst. I ara que la cosa s’acaba, que apareixen els crèdits de la pel·lícula en forma de bitllet d’avió, veig que no. Que deixo amics, deixo moments, que puc tornar a Bucarest i fer un truc per trobar un plat de mamaliga en una taula i un got de palinka.

I la veritat, fa il·lusió.